Qui és?
Es tracta de Jason Calacanis, pioner en temàtica blog i fundador de Weblog.
L'entrevista completa la podeu llegir si seguiu el següent enllaç: Entrevista.
Nosaltres només ens limitarem a comentar algunes coses que ha dit:
- Mi religión: cualquiera puede lograr lo que se proponga sin fastidiar a nadie. Internet ha logrado que todos leamos y escribamos más que nunca
Certament, té tota la raó del món. Internet està molt criticat perquè allunya a les persones, t'aïlla -en certa manera- del món que t'envolta. Si, en part si. Però: No estem cada cop més abocats a una societat on tendim a explicar-ho tot? És impresionant la xifra de persones que poseeixen un blog, fotolog (o altres similars). Abans la gent explicava la seva vida a la veïna del sisè pis mentre baixava el carro de la compra. Avui en dia la compra la fem a Caprabo online i les nostres aventures i els nostres pensaments els fem públics a persones anònimes (o no) que arriben per casualitat a les nostres pàgines. Tots llegim més i publiquem més. És el nostre (petit) món 2.0
The Connector, así me apodaron por mi habilidad para conectar gente. A partir de mi experiencia, Malcolm Gladwell teorizó sobre los conectores, esas personas que disfrutan poniendo a la gente en contacto.
Tornant al tema de l'anterior pregunta, hauriem de reflexionar una mica sobre els nostres contactes i la manera en que es relacionen amb el nostre blog (fotolog, et al.): No serà que sempre hi escriuen els mateixos? Si, segurament. Llavors que passa? En comptes d'anar a la cafeteria a parlar, utilitzem internet? Aparcant xats i programes de missatgeria instantània (msn) els comentaris que podem deixar a blogs fan de nexe per a trobar altres contactes amb interessos comuns als nostres. Ja sigui perquè treballen en un mateix àmbit, o perquè són de la mateixa ciutat. Un llibre/article en paper no conecta, un blog si. Hauriem de contar quantes vegades punxem sobre un enllaç (personal o no) per arribar a altres llocs que no teniem previst arribar. Ens passem les hores enllaçant coses, conectant-nos els uns amb els altres i formant petites (i grans) xarxes.
- (Referint-se als blogs)- Olí el boom. Antes la única manera de responder a un diario era enviar una carta, pero en Nueva York sólo los grupos de interés y algunos majaras enviaban cartas y los editores seleccionaban unas pocas.
Estem totalment d'acord! Tot i que avui en dia ha canviat una mica: la gent escriu molt més als diaris per donar la seva opinió i/o queixar-se d'alguna cosa, i els diaris cada cop donen més importància a l'opinió del lector (cada cop són espais més grans els que es destinen a tal objectiu). Però la raó de tot això, suposo que està en que abans si volies escriure a un diari ho havies de fer enviant una carta (escriu, posa-ho en un sobre, posa-hi un segell...) en canvi ara és tan senzill escriure un e-mail com una entrada pel teu blog personal.
Ja de pas, us citem un article del 2003 que està bastant relacionat amb el tema (trobat a deakialli):
Merlo, José Antonio ; Sorli, Ángela: Weblogs: Un recurso para los profesionales de la información [en línia] Revista Española de Documentación Cientifica, abril-junio 2003, vol. 26, n. 2, p. 227-236. (Última consulta: 16 de Maig 2007)
Pd. No recordo com es fan citacions correctament!
2 comentaris:
No deixa de ser curiós. Fa poc temps que Larra es preguntava si a Espanya "no es llegeix perquè no s'escriu o no s'escriu perquè no es llegeix" i ara mira... S'escriu i es llegeix; una altre història ja són els continguts ;-)
Salut!
Si, tens raó, el contingut ja seria un tema a part...
;)Però jo no crec que la situació sigui crítica!
Publica un comentari a l'entrada